Doncs bé, Descartes va
viure en un període de gran inestabilitat i de crisi que es manifesten en una
sèrie de guerres, revolucions i una profunda depressió econòmica. Respecte a la
societat es troba una necessitat de tindre una nova concepció del món basada en
la Raó. Viure en aquest context li
va fer dubtar a Descartes sobre la religió, el dogmatisme i l’intelectualisme
de l’Escolàstica. A més, Descartes es mostra descontent amb l'educació que va
rebre, ja que li va portat a la ignorància. Va ressorgir l'escepticisme
radical, que va ser una actitud mental, no una doctrina filosófica, que es
limita a la pràctica del dubte universal i el rebuig de tota veritat universal.
Un dels
representants d’aquest tipus d’escepticisme és Michel de Monatigne. Per al qual,
com per a tots els escèptics, no hi havien certeses, evidències o afirmacions,
sinò tot el contrari, suposicions, dubtes, incerteses, és a dir, per als
escèptics n’hi havien apariències. Descartes es mostrà comprensiu i, a la mateixa vegada, crític amb
aquesta actitud.Per una part, És comprensiu perquè agafa el dubte universal com
a punt d’eixida per eliminar de la seua filosofía tots els errors causats per
la mala educación que rebre a l’època. D’altra banda, es mostra crític, ja que,
el dubte per a Descartes no és un objectiu a alcançar, sinò que és un obstacle
que hi ha que superar.
Per tant, sí que es podría considerar a Descartes com un filòsof escèptic,
encara que no de manera tan radical com altres filòsofs com, l’anteriorment
anomenat, Michel de Montaigne. Aquest últim, defenia un tipus d’escepticisme,
amb el qual, arribà a la conclusió que no hi ha cap veritat. En canvi Descartes
va defensar l’escepticisme, però no amb la idea de afirmar la incapacitat
humana per alcançar certeses, sinò per a
demostrar que és possible arribar a un tipus de veritats evidents i
indubtables.
Actulització feta per: Jesús López i Sergio López.